ASSOCIACIÓ JOAN MANÉN. Mark Prihodko, violoncel. Anna Keiserman, piano. Obres de: Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i Marc Migó. ATENEU BARCELONÈS. 27 DE JUNY DE 2019.

L’Ateneu Barcelonès va ser escenari d’un nou concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què el violoncel·lista Mark Prihodko i la pianista Anna Keiserman van oferir l’estrena a Barcelona de la Sonata “Cerdanyenca” del compositor Marc Migó. L’obra va estar programada juntament amb la bellíssima Sonata per a violoncel i piano de Richard Strauss, l’adaptació per a violoncel i piano de les Romances op. 94 de Schumann i la complexa Sonata per a violoncel sol d’Ysaÿe, tot confegint un recital de tremenda demanda tècnica i d’una evident exigència expressiva. La Sonata per a violoncel i piano, “Cerdanyenca” és una obra eclèctica, complexa i que denota la facilitat creativa que posseeix Migó per elaborar motius melòdics sempre revestits amb unes harmonies punyents, de diàlegs instrumentals constants que flueixen en el decurs de quatre moviments perfectament estructurats a nivell formal.

L’obra escrita per Marc Migó –format a l’ESMUC i actualment becat a la Juilliard School– va sorgir, com explica el propi autor, després de rebre un encàrrec del violoncel·lista Philip Shegog de la Juilliard School. Obra extensa i inspirada en uns paratges de la Cerdanya que l’autor coneix a bastament, el primer moviment en forma sonata beu d’unes melodies plenament arrelades amb la nostra tradició musical per passar a un segon passatge delicadíssim amb ressons impressionistes que parla de la llegenda de la dona d’aigua. Un intermezzo reflexiu i una complexa cadenza per a violoncel sol ens obren les portes a un eclèctic quart moviment en forma de rondó, definit pel compositor com una excursió que explora nous territoris musicals.

L’obra exposa els dos intèrprets a un complex joc de dinàmiques, subtilitats i exigències tècniques que van evidenciar el detallisme en el treball i el compromís de dos joves artistes amb el repertori del segle XXI. Si en les obres de Schumann i Strauss, tant Prihodko com Keiserman van traslladar tot el sentit romàntic que brolla en unes obres seductores pel seu lirisme apassionat, per una poètica que permet extreure una varietat ingent de matisos per crear uns frasejos d’una intensitat i potent càrrega emocional, en la Sonata de Migó la precisió per passar per un ampli ventall de diferents atmosferes, de caràcters, de diàlegs plens de virtuosisme i contrastos rítmics, eren mostra de l’alt bagatge virtuosístic dels intèrprets i del compromís per extreure els matisos més subtils demanats en la composició. Prihodko va mostrar un talent inqüestionable en la interpretació de la complexa Sonata per a violoncel sol d’Eugène Ysaÿe, recreada amb apassionament, eloqüència, amb sonoritats obertes, unes qualitats que ja fora de programa va novament mostrar en solitari interpretant una obra de Gaspar Cassadó.

Un concert interessant de música de cambra, fidel al compromís de l’Associació Joan Manén d’oferir suport a la generació actual dels nostres compositors i que ha permès escoltar a Barcelona aquesta interessant “Cerdanyenca” de Migó –autor que ha estat llorejat en diversos concursos internacionals de composició– i dos intèrprets com Prihodko i Keiserman, portadors d’un amplíssim bagatge concertístic.

Imatge destacada: Mark Prihodko, Marc Migó i Anna Keiserman. © Josep Maria Rebés

El passat dijous 27 de juny, l’Ateneu Barcelonès va rebre un concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què Mark Prihodko i Anna Keiserman van interpretar Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i l’estrena europea de la Sonata Cerdanyenca, de Marc Migó, en un recital per a violoncel i piano.

La competència era dura: Dudamel, la Münchner i l’Orfeó Català en ple actuaven al Palau a la mateixa hora amb la segona de Mahler. Però a l’Ateneu hi teníem un doble incentiu: un concert per a violoncel i piano -formació favorita de qui subscriu les línies- i, sobretot, la descoberta d’un talent nou: el compositor Marc Migó, que s’ha format a la Juilliard School of Music de Nova York i va deixar clar que la sonoritat d’influència americana té poc a veure amb l’academicisme europeu, amb omnipresència, en el cas de Catalunya, de compositors de l’escola francesa (Parra, Magrané, Giménez, Bagés...), a banda de la vienesa de Benet Casablancas o la britànica de Raquel García-Tomás o Daniel Fígols, entre molts d’altres.   

Els intèrprets de la vetllada van ser el violoncel.lista Mark Prihodko, molt vinculat a la Juilliard i a Migó, i la pianista Anna Keiserman, avesada al repertori contemporani i formada a Rússia i Amèrica. Van interpretar una obra de Robert Schumann per a oboè i piano (Tres romances, op. 94) amb arranjament per a violoncel. És una peça amarada de melangia però, alhora, amb aquell punt apol.lini de la música del compositor alemany, sempre al límit entre l’esclat i la contenció. El violoncel va ser expansiu i el piano dotat d’aquell component cristal.lí de la música de Schumann, tot i ser un gran exponent del Romanticisme, però en la seva vessant més íntima.

 Tot seguit va sonar la meravellosa Sonata per a violoncel i piano, op. 6, de Richard Strauss, amb aquesta densitat harmònica que durà als límits el Romanticisme. És una obra molt expressiva on el violoncel adopta primer un to càlid, per després fer-se més brillant i que requereix un piano molt precís per no embrutar la massa sonora. Cal destacar el gran empastament d’ambdós intèrprets, que van explicar molt bé les dinàmiques i dibuixaven la música amb una saviesa prematura fruit de les hores de vol amb assajos ininterromputs. L’Allegro con brio va acabar triomfal i s’inicià un Allegro ma non troppo molt elegíac que es transforma cap a senders més lírics per abandonar-se al dramatisme, tot, interpretat amb una personalitat artística de gran alçada per part del duo. El tercer moviment pren un aire més frívol, amb un cello que toca notes de vertigen amb un ritme animat i un piano sempre fidel i aportant la serenitat necessària com a contrapunt. Aquesta obra és un exemplar molt simfònic de la música de cambra, però que ja s’adiu molt al caràcter straussià.

 La inclusió de l’obra d’Ysaÿe pren més rellevància quan sabem que bona part del fons del compositor es troba a la Juilliard School of Music, on es forma Marc Migó, el protagonista de la tarda. La Sonata Cerdanyenca és un duo programàtic amb el paisatge pirinenc de rerefons. En la primera interpretació a Barcelona d’aquesta obra es va fer palès que les influències i l’estètica de Migó estan molt amarades del lloc on ha estudiat, com és obvi, que, al seu torn, són molt diferents a la música de nova creació de compositors catalans amb base a França, Londres o Berlín. Hi havia bellesa en l’obra, una bellesa sense complexes i gens dissimulada i, fins i tot, diríem que entra en els cànons post-romàntics d’occident, però amb subtils elements de gran innovació. Es va fer palès que als Estats Units la formació és molt més permeable i gens escolàstica on hi conviuen diferents estètiques, més o menys radicals. És llibertat o banalitat?

 En el primer moviment, “Al cap del ras”, que pren forma sonata, hi emergeixen, per part del violoncel, sons de la tradició cerdanyenca que donen un toc anacrònic a la sonoritat global i, posteriorment, el piano explora camins més enllà de la tonalitat. És una obra molt expressiva amb punts de vivacitat que respon a una gran experiència vital malgrat la jovenesa del compositor. “La dona d’aigua” presenta un piano que es manté gairebé durant tot el fragment a la zona aguda i amb aire impressionista recordant el so de l’aigua pura i fresca, mentre el violoncel fa un discurs complementari, potser, representant la veu de la dona. Tots dos elements es conjuminen per fer un viatge intern, gairebé ancestral, on no hi falten les contradiccions internes. A l’”Intermezzo i Cadència”, el violoncel fa un lament gairebé en silenci en un fragment molt cromàtic i alhora expansiu. Tant piano com cello recorren un àmbit molt ampli fins concretar-se en un arabesc de gran virtuosisme per al violoncel, un fragment de lluïment i de gran bellesa. El piano respon picat, en segon terme. I a “Excursions”, els dos instruments fan camí cap a nous senders estètics en forma de rondó. És un viatge frenètic i amb dissonàncies, glissandi i un desplegament harmònic que ens condueix a un final esclatant. L’execució de Mark Prihodko i Anna Keiserman va ser profunda i apassionada, amb un treball molt acurat de la partitura de Migó. Una vesprada exitosa i amb grans al.licients, música de gran qualitat i intèrprets admirables.

 

I'm a paragraph. Click here to add your own text and edit me. It's easy.

ASSOCIACIÓ JOAN MANÉN. Mark Prihodko, violoncel. Anna Keiserman, piano. Obres de: Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i Marc Migó. ATENEU BARCELONÈS. 27 DE JUNY DE 2019.

L’Atene

ASSOCIACIÓ JOAN MANÉN. Mark Prihodko, violoncel. Anna Keiserman, piano. Obres de: Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i Marc Migó. ATENEU BARCELONÈS. 27 DE JUNY DE 2019.

L’Ateneu Barcelonès va ser escenari d’un nou concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què el violoncel·lista Mark Prihodko i la pianista Anna Keiserman van oferir l’estrena a Barcelona de la Sonata “Cerdanyenca” del compositor Marc Migó. L’obra va estar programada juntament amb la bellíssima Sonata per a violoncel i piano de Richard Strauss, l’adaptació per a violoncel i piano de les Romances op. 94 de Schumann i la complexa Sonata per a violoncel sol d’Ysaÿe, tot confegint un recital de tremenda demanda tècnica i d’una evident exigència expressiva. La Sonata per a violoncel i piano, “Cerdanyenca” és una obra eclèctica, complexa i que denota la facilitat creativa que posseeix Migó per elaborar motius melòdics sempre revestits amb unes harmonies punyents, de diàlegs instrumentals constants que flueixen en el decurs de quatre moviments perfectament estructurats a nivell formal.

u Barcelonès va ser escenari d’un nou concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què el violoncel·lista Mark Prihodko i la pianista Anna Keiserman van oferir l’estrena a Barcelona de la Sonata “Cerdanyenca” del compositor Marc Migó. L’obra va estar programada juntament amb la bellíssima Sonata per a violoncel i piano de Richard Strauss, l’adaptació per a violoncel i piano de les Romances op. 94 de Schumann i la complexa Sonata per a violoncel sol d’Ysaÿe, tot confegint un recital de tremenda demanda tècnica i d’una evident exigència expressiva. La Sonata per a violoncel i piano, “Cerdanyenca” és una obra eclèctica, complexa i que denota la facilitat creativa que posseeix Migó per elaborar motius melòdics sempre revestits amb unes harmonies punyents, de diàlegs instrumentals constants que flueixen en el decurs de quatre moviments perfectament estructurats a nivell formal.

Russian Mosaic: Piano works by Rachmaninov, Medtner, Shchedrin & Smirnov

- Anna Keiserman (Sheva) 

It’s a long way from Ekaterinburg to New York, but Russian émigré Anna Keiserman has made the uprooting and replanting in American soil just fine. And her insights into the four masters of Russian piano music we have here bring them to instant, vibrant life before our very ears.

Sergei Rachmaninov’s Études-tableaux, Op. 33, leads off the program in splendid style, the ostinato rhythm driving the opening Étude in F minor has a powerful sweep that compels our attention, particularly given the very full tone and vital energy that Keiserman brings forth from her instrument. One imagines something between a Cossack march and a coronation. Étude No. 2 in C major in 12/8 time has a melody that flows over its unusual rhythm like a conversation, though it is also quite possible to visualize a dismal landscape with clouds, rain and lightning, and with songs asking unanswered, and ultimately unanswerable, questions.

Well, you kind of get the idea. Rachmaninov’s music in these etudes is so powerfully evocative, even though he himself did not assign descriptive titles or programs to any of them, that it invites us to participate in our imagination. In this program Keiserman restores Études 3-5 which the composer left out of the original publication. No. 3 seems to be a descent into gloom after a gradual brightening following the clouds and rain of No. 2, and No. 4 the dramatization of an old Russian liturgical chant. No. 5 appears to evoke a numbing snowstorm with gusts of shrieking wind, and No. 6, with its rapid passages made up of 16th notes, the bustling atmosphere of a Russian country fair.

Keiserman deftly underscores the somberness of No.7 in G minor, which quotes the tragic final bars of Chopin’s Ballade in the same key. No. 8 in C-sharp minor and with duplicated octaves is a wide-ranging, incessant battle among three different thematic elements that Keiserman puts across with deceptive ease and composure. It also invites imagery, in this instance relating to some unspecified conflict of unimaginable proportions.

Nikolai Medtner’s Sonata in G minor, Op. 22 follows next, and Keiserman makes a persuasive case for the greatness of vision of a composer for whom I’d previously found little occasion to feel warmth. As the pianist explains it, Medtner was a different kind of composer, one for whom a melody was intuitively acquired rather than invented. Harmony, for this composer, had a special relationship to form in ways that could not have been predicted. This particular sonata is a highly integrated work in a single movement with a fast-slow-fast design. Its central section, marked Andante lugubre, mediates between livelier outer sections, creating tensions which Keiserman resolves here to complete satisfaction.

There follow two living composers, Rodion Shchedrin (b.1932) and Grigory Smirnov (b.1982). A la Albéniz is Shchedrin’s homage to the style of the Spanish composer with its distinctive rhythms and guitar-like sonorities, while Troika is, as its name suggests, a set of three, either a three-horse team pulling a sleigh or a lively folk dance of a man and two women. 2-Part Invention and Basso Ostinato both reflect Shchedrin’s ongoing preoccupation with rhythm and the resolving of the conflicts of form and chaos. Smirnov’s Elegy (2014) seems to me to recall an earlier Russian fascination with orientalism, which in those times referred to the highly evocative, haunting music of the Muslim tribes of the Caucasus. Keiserman applies her notable brilliance to create the strongest impressions of both composers.

Russian Mosaic is the very exciting debut album by Russian-born pianist Anna Keiserman. A collection of lesser-known solo piano works by Sergei Rachmaninov (1873-1943), Nikolai Medtner (1879-1951), Rodion Shchedrin (born 1932) and Grigory Smirnov (born 1982), Dr. Keiserman provides an in-depth look at these four composers from her native country while dazzling the listener with her flawless and extraordinarily expressive playing. 

Dr. Keiserman began her piano studies at the age of 5 at the Volgograd Music School. As a teenager, she received national awards and played her first recital at the age of 14. She debuted with the Volgograd State Symphony Orchestra at 15 and continued her professional education at Volgograd Serebriakov College. She completed her Bachelor’s and Master’s degrees in Piano Performance at Gnessin’s State Academy in Moscow. She relocated to the US in 2011 and received a Master’s Degree in Piano Performance from the University of Minnesota and her Doctorate of Musical Arts from Rutgers University.

Atlanta Audio Club

She has won prizes at several national and international competitions and has toured as a soloist and as a chamber musician through Russia, Italy and Germany. She has served as an Adjunct Instructor at NYU Steinhardt Department of Music and Performing Arts Professions and as Adjunct Faculty at William Patterson University and Rutgers University. 

The first eight tracks on the album are Rachmaninov’s Etudes-Tableaux Op. 33. Composed in 1911, they are varied both emotionally and stylistically - from big, bold and very demanding of the pianist to almost fragile and heartbreakingly sad, often all within the same piece! I especially like #1 in F minor, a bright and adventurous piece with a very dynamic left hand; #7 in G minor, elegantly mysterious and compellingly expressive; and #9 in C# minor with its occasional references to Rachmaninov’s earlier and very famous prelude in the same key. 

Medtner’s is represented by his Sonata in G minor, Op. 22, a three-movement sonata that plays without a break between the movements. The first and third movements are very fast and intricate and the second is much slower, although it sounds as challenging as the faster movements!

Shchedrin is represented by four pieces. “A la Albeniz” was dedicated to ballerina Maya Plisetskaya and is a tribute to the Spanish composer of the title. “Troika” is lively and colorful. “Two Polyphonic Pieces” were written as the required selection for the 1962 Tchaikovsky International Piano Competition and were originally conceived as a set although they are often performed separately. Dr. Keiserman’s technique sparkles and dances all over the piano keyboard!

And then there is Grigory Smirnov’s “Elegy,” a piece I have fallen in love with - so much so that I bought the sheet music and am working on it myself! Very different from most of the other pieces on the album, the lyrical beauty of the melody and the emotional depth of expression are much more contemporary. It is absolutely the perfect piece to close this very exceptional album.

Kathy Parsons

MainlyPiano.com